La contemplació de la Mare de Déu de Lluc -que “es va fer petita per infondre més amor”- ens haurà de descobrir els seus fills més petits, però més estimats, els pobres i marginats que s´identifiquen amb el seu Fill.

“Ja han caigut els robins i maragdes,
ja no et pesen corones al cap,
fas camí amb els poetes i els pobres
i ens retornes els mots oblidats.

No et busquem enlairada i altiva
sobre el núvol, la lluna i l´estel:
ara seus a la taula més trista
dels ravals de la fam i del fred.

No ets pastada de marbre ni bronze:
de genolls sobre els camps de la mort,
planys la guerra que pren els més joves
i amb les mans els reculls l´últim plor.

Al capvespre, amb els mots que consolen,
fas memòria d´ocells i non-nons
i acompanyes les mares que es dolen
pels infants que se´n van amb el son.

No retornis a espais invisibles,
mira els pobles que són i no són;
que es compleixi el teu prec, i els més febles
puguin veure la pau d´aquest món”

(O. Xirinacs)

Les plantes de la nostra terra també poden ser imatges poètiques que mostrin l´esperit de la Mare i el dret de justícia que ostenten els fills. 

“Salut, Amiga del pobre,
despresa com la palmera,
punyent com el romeguer:
el poble humil no prospera
i als altres umpl el graner.

Salut, Patrona del mar,
ufana com la falguera,
audaç com el ginebró:
el poble amb lluita sincera
recerca un nou horitzó”

(P.Orpí)

De vegades les peticions semblen irreverents, quan –igual que en els vells salmistes- no són més que un excés de confiança o un apropament al mateix llenguatge colpidor de l´Evangeli.

“No és que us plangui, gran Senyora,
la pau del vostre Casal,
ni el sol de les vostres joies,
ni el goig del vostre Ramat.
Sols dic que una mare pobra,
esposa d´un menestral
que ha parit dins una cova,
si els seus fills moren de fam,
ven fins l´últim fil de roba
per salvar els malmenats”

(J. Santandreu)