 |
2.
PREGÀRIA MOLT PERSONAL
Potser ens
sentim moguts a fer una oració molt humil...
“Jo
sóc petit, diminut, despreciable.
tothom m´ignora,
ningú sap ma veu
i tinc també
una fe meva, petita
com les aglans
que us cauen als peus.
Tot és
petit i humil en mi, oh Mare,
mes jo estic
ben segur que m´escolteu
perquè
si sóc petit i humil, Senyora,
com d´un
aglà de Lluc brosta creixent
la poderosa
alzina, que s´arrela
i creix, i
plora i prega a frec de vent,
i té
enfonsats els peus dintre la terra
i els cabells
dintre aquest lluminós cel,
així,
Senyora, de ma petitesa
brosta l´amor
que us tinc, verd i calent,
com una alzina,
sempre remorosa,
murmurant
la pregària a vostres peus”
(J.M.
Palau i Camps)
Potser tenim el
“cor adolorit” per les persones estimades que perdérem, pels valors
de Mallorca que cal servar, pels “nous camins” de futur que ens semblen
incerts...
“Vull
sumergir-me en l´ona
dels beneïts
records,
pregar pels
qui us cantaren
un dia, i
ja són morts,
pels qui plegats
encara,
lluitam, amam,
sofrim;
per la Mallorca
vostra
i allò
que més n´estim.
La pau de
ses muntanyes
dau a sos
termes clars,
dau a ses
gents senzilles
la fe dels
alzinars.
donau al camp
la maina,
feu l´olivar
fruitós;
dins nostres
llars honrades
servau l´amor
de Vós.
I si eixa
terra un dia
per nous camins
se´n va,
pels nous
camins, Maria,
donau-li Vós
la mà”
(M.
Ferrà)
|
