“Us
enyorava.
Com tantes
vegades.
Delia per trobar-vos.
Com cada vegada.
Com sempre...
He pujat els
camins de la vostra muntanya verda,
Una tarda
de juny, combregada d´eres.
I en la foscor
pairal
Us he trobat
– com tantes vegades, com sempre-
Petita i morena
Com un estel
negre mil·lenari,
Dins un bardissar
de pregàries enceses.
I als llavis
ha grellat la lletania:
Viola dels
penyals.
Coloma de
l´altura. Lliri bru de l´encletxa.
Flor de muntanya.
Rosa de la serra. Sunamitis alterosa.
I encara més:
Madona de
les timbes despertes,
Del cel tivant,
de les estrelles grosses,
De l´alzinar
ombrívol, de les sitges fumoses,
De l´aigua
renouera i esburbada,
De les fonts
que vessunyen,
De les blaves
cançons dels escolans,
De l´aire
vincladís, de la nit, del silenci...
I he manllevat
les paraules de Déu:
Sou negra
però sou formosa.
Tan formosa
com morena.
Morena com
un caramull de xeixa.
Com un tros
de burell franciscà.
Com una llenca
d´èban olorós.
I he confegit
encara un altre mot. Dolcíssim:
Mare.
Primera. Única.
Darrera mare.
Sempre Mare.
De Déu
i dels àngels. Dels avis i dels néts. I nostra.
Tan mare com
petita. Més mare.
I he somniat
l´escalf de les mans vostres,
Com ales d´arcàngel,
I un vou-veri-vou
dolç dels vostres llavis negres.
I en el somni
us he dit:
Mare.
Meva. Únicament,
dolçament meva.
De Déu
i... meva”
(B.
Coll i Tomàs)
