 |
Quan s'observa la gentada que passa i s'atura pel cambril de la Mare de Déu de Lluc,
gent de diversa provinença social i d'edats diverses, i es reflexiona sobre els repetits
gestos de besar La Imatge, o en l'actitud de pregària dels qui estan agenollats o asseguts
en els bancs, o en els qui encenen un gresol en el lampadari o fan l'ofrena d'una almoina,
d'un ram de flors o qualsevol altre humil exvot, aleshores sorgeixen un grapat de cavil·lacions.
En primer lloc la constatació d'un fet inqüestionable: aquesta gent es commou i respon
lliurement de front a la Imatge i, fins i tot, la seva resposta té connotacions
evangèliques (pregària, despreniment, sacrifici, acció de gràcies, etc.).
Si, a més de la gent, miram fit a fit la Imatge, cercant una explicació
al poderós influx que exerceix, hom pot fer aquesta reflexió:
Una imatge - sense oblidar les justes advertències dels iconoclastes o
la mentalitat hebraica contrària a les representacions materials de Déu - és també un mitjà de
comunicació, un llenguatge ben entenedor.
La Imatge de Lluc ens dóna l'ensenyament d'una veritat: la maternitat divina de Maria de
Natzaret esculpida en pedra. La Mare de Déu de Lluc és un llenguatge teològic a l'abast
del Poble, és una secular i mallorquina catequesi d'un dogma entranyable, és una Paraula
de Déu feta amb l'art i la pedra nostres.
La gent que puja al Santuari, que passa pel cambril i contempla la Imatge de la Mare de
Déu de Lluc no posa l'atenció damunt una superfície de «pedra arenisca de Santanyí»,
tampoc té una ànima aristotèlica sinó una ànima que «hi veu», que fa una «ascensió espiritual»,
no té una mirada idolàtrica que es queda en la matèria sinó que fa el pas contemplatiu cap al misteri,
el Misteri mai descobert del tot ni esgotat. Sabent-ho o no de manera explícita, així com el ministre
de la Litúrgia besa la lletra impresa després de la lectura de l'Evangeli -a un llibre- que és Paraula
de Déu viva «amb poder i forca» (6), la gent que puja a Lluc veu gràcia, demana gràcia, rep gràcia i
dóna gràcies tot venerant una Paraula de Déu feta en pedra.
I, sens dubte, la gent senzilla, humil, pobra o necessitada, hi troba una solidaritat i una comunicació
planera. Hi troba la Maria de Natzaret esculpida en mallorquí, la que «ens entén» perquè es «va fer
petita per a infondre més amor», la que crida a favor «dels de baix» i prega en la nostra mateixa
psicologia i llengua, la que retrata millor la «nostra» Mare de Déu, «tan Mare de Déu, com mare nostra».
Ramon Ballester
|
