Vosaltres, els blauets, i tots els estudiants que teniu la pensada de pujar a Lluc a
peu, heu de saber que aquest vell camí no és tan sols una caminada esportiva. El seu encís està amarat de tradicions, llegendes i miracles i perfumat per la fe de tants de milers de pelegrins que durant segles el varen trepitjar a vegades a peu descalç.

Des de fa molt de temps són més d’un els camins oberts per arribar a Lluc des de diversos indrets de Mallorca. Els tres més importants són el de Sóller, el de Pollença i el que guanya a tots, el vell camí de Lluc. Aquest. el vell camí de ferradura que, com diu el poeta “s’arrossega pels penyals”, pel qual s’interessaren els Jurats del Regne de Mallorca i els Bisbes que manaren que a totes les parròquies hi hagués un bacinet per captar almoines per a la seva conservació.
Actualment aquest camí arranca a la sortida de Caimari. El primer que hi trobam és el Puig de n’Escuder, que s’aixeca a l’esquerra i que ens recorda llegendes de moros i bandejats. Conten que els moros en volgueren baixar des del capcurucull, aficats dins alfàbies. N’Amet, un pastoret que tenien captiu, seria a baix a l’aguait i els diria si la cosa anava bé. Començaren a amollar el primer, i quan va ser avall, no quedà ni moro viu ni alfàbia sencera. Des de dalt cridaren: “Ha anat bé?” I el pastoret respongué ben fort: ”Bé ha anat, per avall l’altre”. I així baixaren tots, però no hi arribaven més que moros morts i alfàbies fetes miques. El pastoret deixà l’estesa i tocà el dos a ca seva.

Tot seguit trobam el Cavall Bernat, que és un penyal molt alt i punxegut, que està fix a la vora del camí. També té el nom de la Filosa de la Mare de Déu perquè diuen que filava allà a prop i, quan sentia remor de gent que s’acostava, fugia a amagar-se dins una cova. Una vegada va atropellar massa, va deixar la filosa dreta i quan hi va tornar en lloc seu hi trobà el penyal.
El còdol d’en Seda és una pedrota arrodonida que trobam poc abans de la Costa Llarga. Diuen que va caure del Puig de n’Escuder i que va quedar a la vorera del camí. Tirar-hi pedretes i endevinar un forat que té era senyal de bona sort. També l’anomenen el pedrolí del Gegant que va deixar quan se va espolsar la sabata.

Seguint el nostre camí ens trobam amb la Costa Llarga que ens fa guanyar sense volteres l’altura des Barracar, que acaba amb el “coll del Murtar” i el Barracar on el s.XIV es va construir una porxada per aixopluc i un aljub per al refrescament dels pelegrins, podríem ben bé creure que va ser el primer “bar” de Mallorca.

Ara ens falta fer el tros de camí conegut amb el nom de “sa Llangonissa” per arribar al “Grau major”, que era el pas més perillós del camí. Era una baixada amb pendent molt pronunciat amb voltes estretes i curtes que pareixia una escala, i d’aquí li ve el nom del “Grau”. En aquest indret se situa el miracle llegendari del “Salt de la Bella Dona”.

Escoltau aquests fragments del llarg poema de Ramon Picó y Campomar El Salt de la Bella Dona:

Qui la llançà dins l’abisme
fou mestressa son espòs…

- I si matà la muller sua
No li doneu aquest nom!
- La tal dona festejava
d’amagat amb un pastor…
¡Vos tendreu la mort mateixa
que també heu trahit l’espòs!
- Mare de Déu assistiu-me
Diu la metressa: “Socors”
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs.

Quan és a mitjan església
queda esglaiat, fred i groc.
Pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls.
Veu sa esposa qui resava
davant de l’altar major.
¡Muller mia, muller mia!
¿Com bona i salva aquí us trobau?
- La Reina de cels i terra
vos ho dirà mon espòs.

Passada la bretxa, oberta en  pedra viva, arribau al Guix i amb capavallada sou al “Coll de sa Batalla”. Amb poca estona de camí ja podreu beure aigua fresca de la Font Coberta.
Després de conèixer les tradicions i llegendes del nostre camí, ara ve el més important que el configurava, vull dir el seu caràcter sagrat.

Perquè la gent que anava a veure la Mare de Déu, pogués fer-ho resant i devotament, a finals del segle XIV en tot el recorregut del camí s’hi varen plantar set monuments de pedra, coneguts pel nom de les set creus. Eren set medallons esculpits en pedra a les dues cares, que representaven els set goigs de Nostra Senyora, alçats sobre una columna fixa damunt un basament escalonat. Els set passatges de la vida de Maria eren aquests: l’anunciació de l’Àngel, el naixement de Jesús, l’adoració dels Reis, la resurrecció de Jesús, la seva Ascensió al cel, la vinguda de l’Esperit sant i la mort i l’assumpció de Maria. Els va esculpir el millor escultor d’aquell temps, anomenat Llorenç Tosquella.

Tenien especial anomenada la creu verda entre Caimari i sa Costa Llarga, la des Barracar, plantada ran de la possessió, la creu des Grau, vora aquest perillós pas, i la creu del Mirant, des d’on ja s’entreveia el Santuari.

Davant aquests monuments els pelegrins feien una aturada per resar o cantar les cobles corresponents i, com diuen els versos del nostre cançoner, hi trobaven conhort i ajuda.

Pels camins que van a Lluc
tot són mates i murteres
i set creus per ses voreres
que em conforten quan hi puig.

El mateix diu un poeta:
…los set goigs somreien
al cor retut del pelegrí
perquè arribàs més prest
a bona fi.

Com confirmació del caràcter sagrat que té aquest camí, us diré que també la Mare de Déu s’hi fa present obrant-hi algun dels seus miracles. Us en recordaré tres.

El primer parla d’en Bartomeu Borràs, de Binissalem, que pujava a Lluc amb la seva esposa i un fillet d’un any i mig. Quan foren al camí llarg, abans del barracar, el mul en què muntaven féu tres o quatre voltes, tots invocaren Nostra Senyora de Lluc i no es feren gens de mal.

Un segon miracle succeí l’any 1618. Un devot de la vila de Selva anava a visitar Nostra Senyora de Lluc. Després de baixar el Grau, va trobar quatre enemics que l’esperaven amagats. Davant el perill demanà ajuda a la Mare de Déu, que certament no li féu el sord, perquè quan el tenien fermat, els fugí corrent i, encara que li dispararen vuit arcabussades, no el pogueren aglapir.

El tercer també és a favor d’un selvatgí, en Miquel Llinàs. El fet succeí abans del 1642 en el Coll de sa Batalla. En Miquel anava entre una colla de bandolers. En aquest indret es toparen amb quinze comissaris i es veié ben estret per un dels comissaris, que li anava tres o quatre passes lluny. Ell duia el rosari en les mans, en passar per una bardissa hi quedà embarassat i, veient-se perdut, començà a invocar la Mare de Déu. Així escapà dels qui el perseguien i s’emparà en la casa de Nostra Senyora.

Digau-me si el nostre camí no és ben ric de fe, tradicions, història, art i  llegendes!

       Bartomeu Pericàs